En quin món ens agradari viure?

El director de la Fundació, en Jordi Balot, continua amb aquest article la reflexió que va encetar amb "En quin món vivim". La crisi de l'estat del benestar, les injustícies, les persones empeses a deixar les seves cases,... són tot cares d'una "realitat que ens indigna i ens posa en moviment". El futur és demà però és fa ara, volem canviar el món i podem fer-ho.

autor: Jordi Balot

publicat a: Portal de la Federació Catalana de Voluntariat social, voluntaris.cat

El filòsof Peter Singer ens parla de l’ètica utilitarista i ens diu: “la mesura de la justícia la dóna el benestar de la societat”. És a dir, a més benestar, més justícia. Però jo afegiria també el repartiment d’aquest, ja que la crisi ha incrementat el benestar però, en canvi, hi ha més rics i molts més pobres.

És cert que en el nostre entorn també hi ha moltes coses positives, gent molt bona i molt compromesa, i això és un element de motivació molt important. No estem sols. La realitat ens indigna i ens posa en moviment. Per aconseguir grans canvis hem d’actuar des de la proximitat, però hem d’actuar.

Sospirem per un món més just, més cooperatiu, més acollidor. Quan veiem, per exemple, com es tracta als refugiats que han fugit de Síria, ens rebel·lem contra aquesta situació. Però nosaltres també hem de ser els primers acollidors: potser no ens arriben des de Síria, però sí que tenim al nostre entorn a la persona sense llar que està dormint al carrer i que, potser, l’esquivem, o a l’immigrant que va als serveis socials a demanar ajut i al que rebutgem perquè els ajuts sempre van cap als de fora.

Per canviar les coses hem de poder escoltar, mirar a la cara de l’altre, tocar-lo, posar-li un nom i una història concreta, sense prejudicis. Deia la mare Teresa de Calcuta: “si miro a les masses, no actuaré mai. Però si miro a una persona concreta, actuo”.

Efectivament, hem de poder posar-nos al seu costat i caminar junts, hem de poder reivindicar junts, viure la impotència junts, hem de poder fer propostes i hem de poder prendre decisions.

Hi ha moltes lleis, però no sempre són justes i tenen en compte a les persones més desvalgudes. Els pobres, els exclosos, els marginats… no tenen ni tan sols la capacitat de lluitar pels seus drets. Prou en tenen amb haver de sobreviure. Però nosaltres ens podem posar al seu costat perquè recuperin la veu, per acompanyar i motivar, i per lluitar perquè es modifiquin aquestes lleis.

Per altra banda, en el moment actual ens trobem davant del que podríem anomenar la “dissolució de la responsabilitat”. Ens és difícil identificar qui té la responsabilitat en una presa de decisions que comporta patiment humà. Però, en tot cas, en la mesura que siguem capaços de veure el patiment de l’altre amb nom i cognoms, ens activem i podem incidir en els legisladors. Des de la proximitat és des d’on comencem a canviar les coses.

Volem canviar el món i podem fer-ho. Cadascú des de la seva posició. Com els voluntaris i les voluntàries amb el seu un paper clau en la transformació, en la força del grup que els mou a actuar. Fent pinya, com els castellers. Un sol no pot aixecar cap castell, però amb la feina de tots podem aconseguir grans fites.